FEINA PER A AQUEST ESTIU:

       1. Fes 10 redaccions al teu blog, acompanyades d'imatges i amb un mínim de 200 paraules cada una, sobre els següents temes:

            l'amistat, l'amor, l'adolescència, la desigualtat social, la felicitat, la tristesa, la por a la solitut, el racisme, la crisi i la darrera de tema lliure.



 La por a la solitut

Fa pocs dies, un bon company meu em va dir una frase que em va cridar bastant l’atenció: “Els entrenadors estem malalts”. De primeres vaig entendre perfectament el significat de l’expressió, però parats a pensar, aquesta va més enllà del terme malaltia. Ser entrenador ha de venir de vocació. Són moltes hores les quals ens passem a les pistes, amb diferents equips i en hores a vegades poc agraïdes. En tot i cadascun d’aquests entrenaments ens hi deixem literalment la pell, la veu i en algunes ocasions gran part de la nostra paciència. Són molts caps de setmana plens amb desplaçaments, amb partits de diferents categories en diferents localitats i en hores molt pròximes. Són festius entrenant ja sigui fent pretemporada o participant en algun dels campus de la localitat on vivim. I podria seguir explicant la llarga llista de sacrificis que podem arribar a fer. Estareu d’acord amb mi que en aquesta “malaltia” que suposa ser entrenador tots hem passat per un període fosc, ple de dubtes i on sembla que estiguem sols davant el perill i la situació. Tots hem sentit la “solitud de l’entrenador. Suposo que aquesta solitud és una experiència molt personal. En cap cas una “solitud” és idèntica en dos entrenadors. M’atreviria a dir que un mateix entrenador mai passa per la mateixa solitud. Sempre és diferent. Personalment, en cada temporada que he viscut com a entrenador, sempre he passat per aquest fosc període. Són molts els símptomes que van associats a aquest temps. És indiferent la situació en la qual estigui l’equip, pot succeir en una dinàmica positiva, en una ratxa de derrotes, amb un vestuari que és una bassa d’oli o en un grup on l’aire no es pot ni respirar.Ens sentim sols. No importa que l’equip estigui format per 11-12 jugadors i un ajudant. Sentim que alguna cosa no funciona dins nostre i no sabem exactament que és. Aquesta situació és mes angoixant encara si no tenim un adjuntant el qual ens pugui oferir el seu punt de vista. Arriba un moment on et planteges tot el que has fet al llarg de la temporada: programació, nivell d’intensitat en els entrenaments, conceptes treballats, decisions presses, tracte amb jugadors… Et qüestiones quina seria la situació de l’equip si haguessis canviat qualsevol de les coses anteriorment esmentades. Bàsicament et sents… sol, com si ningú pogués entendre tot el que estàs pensant. En aquest moment,  l’expressió estic rodejat de persones, però em sento sol” té més significat que mai.Aquesta època és més dura quan els resultats o la progressió dels jugadors no acompanya. Tothom espera que donguis un cop sobre la taula, que tinguis respostes per a tots els dubtes, que treguis de qualsevol lloc una solució màgica que capgiri la situació… i la majoria de vegades no la tenim. De qualsevol moment o situació viscuda en algun partit o entrenament en fem una muntanya moltes vegades difícil de superar i es suma a la llarga llista de sensacions negatives. I en moltes ocasions ens fa cosa responsabilitzar als altres d’aquesta situació, i ens ho guardem tot per nosaltres. Contínuament ens atribuïm les culpes. Sentim que els jugadors no ens entenen, que no ens escolten, que no estem en la mateixa línia, que poc a poc ens anem distanciant d’ells i que difícilment recuperarem les sensacions que anteriorment teníem. L’ambient en moltes ocasions no acompanya, ja sigui per part dels pares o per la pròpia cúpula directiva, que veu la situació d’una forma molt diferent a la nostra. Solem sentir: “no serà per tant”, “no exageris”, “intenta mirar les coses des d’un altre punt de vista”… Totes aquestes paraules (dites sempre des de la millor intenció) només fa que augmentar aquesta sensació de incomprensió, que ens fa sentir encara més sols. Aquest període però té un aspecte molt rellevant: ens fa créixer com a entrenadors i sobretot com a persones. Arriba un moment en que poc a poc ja no ens sentim tant sols, els jugadors ens entenen, recuperem sensacions perdudes, el treball anteriorment realitzat comença a agafar una forma i veiem que la progressió és més o menys la que esperàvem.

Aquesta redacció no es meva.. perquè aquest tema no he trobat res!...